‘Del jardí del darrera, no sé per què en dèiem l’hort, creixia majestuosa una figuera. Al peu d’aquesta figuera, s’hi amuntegaven pedres que devien haver sobrat de la construcció del monument, maons vells, deixalles d’obres que s’havien fet a la casa i que l’avi guardava, perquè, deia, algun dia podrien servir’. (Mercè Rodoreda, veïna del Farró)
Les Mont-rogenques ha anat sorgint de l’acompanyament als personatges de Mercè Rodoreda, que recorren els carrers del Farró, ressonant una manera de viure desapareguda, feta de petits jardins amb la figuera i el granat, les glicines, els rosers enreixats, les hortènsies plantades en cubs de fusta; teulades amb torreons i baranes adornades amb geranis; menjadors amb làmpades de ferro plenes de flors i dracs, i acabats amb el fleco vermell de passamaneria; la porta de vidre, amb vidres de mil colors, que dóna pas al jardí posterior. Cases on les relacions entre els veïns eren, per bé i també per mal, com les d’una gran família.
El projecte vol reviure i recuperar aquelles essències perdudes de la vida quotidiana del barri. Però lluny de voler convertir-se en un espai museístic, Les Mont-rogenques és un joc de sales flexibles interconnectades, que permeten crear espais per viure de maneres diverses i fàcilment adaptables, sense usos preestablerts ni jeràrquics. Això sí, cadascun amb una idiosincràsia pròpia, que prové de les textures, els colors, la llum i els diferents testimonis que hem anat trobant sota els diferents estrats històrics de la casa i que conviuen harmònicament amb els nous habitants.
“La gran estança estava al primer pis de la torre on les dues professores vivien amb la seva mare i un germà. La sala era molt gran i tenia moltes finestres. Al costat, tan gran com la sala, hi havia la sala dels abrics i, damunt dels abrics, una fila de galls on penjàvem els coixins per fer encaixos. Al fons d’aquesta sala hi havia una porta que donava a una galeria coberta i a un costat, els banys. A mi m’agradava anar-hi per quedar-me una estona a la galeria amb el nas enganxat als vidres, mirant torres i jardins.”
(Mercè Rodoreda, veïna del Farró)
